Si prens proteïna, algú et dirà que et carregaràs els ronyons. La por no és inventada: ve d'un article científic real que parlava d'uns altres ronyons. Aquí parlo de l'òrgan, no de quanta proteïna és massa en un dia.
D'on ve la por
El 9 de setembre de 1982, el New England Journal of Medicine va publicar un article de Brenner, Meyer i Hostetter. El títol ja ho diu: envelliment, ablació renal (ronyons als quals s'ha extirpat teixit) i malaltia renal intrínseca ja existent. No anava d'adults sans. La feina en animals que hi havia a sota: rates a les quals s'havien tret cinc sisenes parts del teixit renal.
El 1996 Brenner va reformular la teoria a Kidney International: la hipertensió glomerular mitjança el dany renal progressiu després d'una lesió inicial, i la hiperfiltració es dona en humans "amb diabetis mellitus, ronyons solitaris o romanents, i diverses formes de malaltia renal adquirida". Cap d'aquests grups és un adult sa.
Què fa un ronyó sa amb la proteïna
Amb una càrrega gran de nitrogen, el ronyó puja el ritme de filtració. És la reserva funcional renal, una funció adaptativa normal que, segons la revisió de Devries i col·laboradors (Journal of Nutrition, 2018), no representa un factor de risc per desenvolupar malaltia renal crònica.
Els nefròlegs la mesuren amb una càrrega oral de proteïna animal (Vega i Huidobro, Revista Médica de Chile, 2019), i qui té un sol ronyó o malaltia renal crònica sol tenir-la reduïda o absent. Durant l'embaràs la filtració puja al voltant d'un 65%, i, segons la mateixa revisió, l'embaràs no augmenta el risc de malaltia renal.
Què s'ha vist en persones sanes
Una metaanàlisi de 28 assajos aleatoritzats amb 1.358 participants sense malaltia renal no va trobar diferències en el canvi de filtració glomerular entre dietes altes i dietes normals o baixes en proteïna. Als grups alts la mitjana era d'uns 1,8 g per quilo i dia.
El Nurses' Health Study va seguir 1.624 dones durant 11 anys. La ingesta alta no es va associar a deteriorament renal en les dones amb funció normal. Sí que s'hi va associar en les que ja tenien insuficiència renal lleu (Knight i col·laboradors, Annals of Internal Medicine, 2003). Aquesta és la línia.
L'EFSA fixa la ingesta de referència per als adults en 0,83 g de proteïna per quilo i dia. I diu una segona cosa que gairebé mai se cita: les dades no basten per establir un nivell màxim tolerable. Vol dir que no es pot traçar la ratlla, no que no n'hi hagi. També observa que a Europa hi ha adults sans i actius que, amb dietes variades, mengen habitualment fins al doble d'aquest valor de referència, i ho considera segur. Els rangs per persona són una altra conversa.
De la whey no hi ha evidència humana que es comporti diferent d'un bistec, un ou o uns cigrons pel que fa al ronyó. Compte: no hi ha evidència d'una diferència, que no és el mateix que haver demostrat que no n'hi hagi. La pregunta és quanta proteïna en total, i la pols és un aliment, no una pastilla.
El que encara no sabem
Aquells assajos van durar entre 3 i 52 setmanes. El més llarg fet mai en persones sanes va durar un any, amb catorze participants. Cap assaig controlat ha seguit gent sana amb ingesta alta deu o vint anys.
Una revisió del 2024 a Sports Medicine, de nefròlegs (de Lorenzo, Bomback i Mihic), assenyala que els estudis en esportistes entrenats que conclouen que no hi ha dany renal es van dissenyar per mesurar composició corporal, no seguretat renal. No trobar dany no és el mateix que haver-lo buscat bé.
La nefrologia distingeix la hiperfiltració "absoluta" (persones sanes amb ingesta alta, embaràs, diabetis, obesitat) de la "relativa" de qui té menys nefrones, i encara investiga si aquestes forces acaben lesionant el glomèrul (Nature Reviews Nephrology, 2022). El que es pot dir, doncs, és estret, com quan escric sobre la creatina: en persones sanes, els assajos fets fins ara no han trobat que més proteïna empitjori la funció renal, i són curts.
A qui afecta de debò
A qui té malaltia renal, un sol ronyó, diabetis o la funció renal deteriorada. La guia de nefrologia KDIGO 2024 diu que adaptar la dieta en la malaltia renal crònica ho han d'ensenyar dietistes renals o professionals de la nutrició acreditats, ajustant-ho a la persona i a la gravetat de la malaltia. La guia ho deriva a un professional, i jo també.
A la gent gran, en canvi, sovint se li diu que en mengi menys per precaució, i això té conseqüències. I si un batut et va caure malament, la digestió és una conversa a part.
I la part que no em convé. Jo venc pols, whey amb sabor de crema catalana, i m'agradaria que en compressis. Però si amb el que menges ja en tens prou, o si un metge t'ha dit que vigilis la proteïna, no t'he de vendre res. El problema contrari, menjar-ne massa poc, també té símptomes propis. I si tens malaltia renal, o no saps si en tens, no ho decideixis llegint un blog: parla-ho amb el teu metge o amb un dietista-nutricionista col·legiat.
Gerard, fundador.